dimecres, 23 de desembre de 2009

diumenge, 20 de desembre de 2009

Take the box


Emporta’t el teu regal de Nadal, jo no el necessito. Hi haurà altres dones que lliuraran els seus pits sota aquests sostenidors per tal d’oferir-los com a present. Un objecte no deixa de ser-ho, una persona no ho és. Vivim envoltats de presents que ens empresonen, a mi l’objecte no em posseeix (per molt que Heidegger s’hi entesti).

diumenge, 29 de novembre de 2009

-Wie gehts, mein Shatz?


                                                    Jean Honoré Fragonard, Baccio Furtivo
                                                   1788, Hermitage, Sant Petesburg
Marryland (casar-se amb la terra)


-Wie gehts, mein Shatz?

Aprofito les dues hores que em queden abans d'agafar l'avió per escriure't aquesta carta per tal de poder entendre el perquè de tot plegat.
Com et vaig dir aquella nit, sempre et recordaré com una persona important a la meva vida malgrat la nostra relació hagi durat tan poc si la comparem amb la quantitat de dies que té una vida humana, la meva.
Va ser fantàstica la relació improvisada de l'aquí i allà, sense compromisos verbals, ni de lloc, ni d'hora. Pot ser sí que hi ha alguna cosa d'existència paradisíaca en aquell poblet tan arrelat a la terra, sense normes preestablertes, sense control, sense llei, una forma anarquista que s'autogoverna sense solució de continuïtat. L'anarquia com a ideal utòpic que només pot dur-se a terme quan es regulada per dues persones de mutu acord.
En un primer moment em vaig sentir afalagat com aquell depredador que ha caçat la seva peça pel menjar diari, però a poc a poc el meu orgull masclista va haver de rendir-se als fets, i era jo la peça caçada. Què burros que som els homes quan ens crèiem que podem deixar en mans de la naturalesa el que en realitat està en mans del llenguatge. Els jocs dialèctics femenins enceguen i crèiem que ha estat el nostre instint caçador allò que ha fet que conquistéssim la femella.
Em sorprèn l'habilitat que pot tenir una dona encara que no conegui a la perfecció un idioma estrany per a ella, imagineu-vos quan en domina més d'un a la perfecció.
Mentre espero la sortida de l'avió que em retornarà a la quotidianitat del meu Berlín natal, intento resumir, tot allò que no es de cap manera resumible, i és la intensitat excessivament comprimida pel temps d'uns sentiments que duraran fins al final dels meus dies. Em repeteixo, però no trobo paraules per expressar el que vull dir, ja que les emocions són difícilment expressables en paraules.
Et tenia tan a prop meu que m'ofegaves amb les paraules i la presència física, amb la insistència i premura dels teus desitjos, amb la voluptuositat de les teves mirades. Havia d'escapar per poder ser jo mateix, em vaig perdre entre les abraçades i les carícies. No era real, vivíem a Second Life, en un món virtual, en un paradís l'inexistència del qual es feia insuportable. Sempre més recordaré la teva presència al cafè de la plaça del poble davant la mirada astorada dels veïns. Estrangers en el mateix país dels desitjos, de les il·lusions, d'un futur que no ho serà. Tots dos ho sabíem i jugàvem a viatjar al passat i al futur. Tu projectaves en el meu cos l'absència perduda del passat, d'aquella persona que ara tindria la meva edat i que hauria de compartir el teu llit. Jo en tu l'oportunitat perduda de la joventut i de la tendresa que em van negar. Imaginàvem un viatge a Venècia, amb passeig de góndola inclòs, sopars romàntics a la llum de la lluna i un munt de coses que mai s'esdevindrien.
El temps s'escola entre els dits àvids de tendresa, de paraules belles, de xiuxiueigs a cau d'orella, de complicitats en la mirada, de sentiments compartits. No em queda més alternativa que dir-te: a reveure, encara que no sapiguem on, quan o com.


-Estic bé, estimat!

Haig d'esperar dues hores abans no comenci la sessió de cinema i he pensat que seria una bona idea escriure't aquesta carta en forma de comiat mentre espero entrar al cinema, i deixar enrere definitivament els dies passats conjuntament. Escriure un comiat que no ho és sembla una estupidesa. Cap temps en el passat deixa de ser-ho només pel fet de ser passat.
Si en un principi et vaig semblar resolta i desvergonyida, ja vas poder comprovar que no era únicament d'aquesta manera. L'ambivalència dels caràcters de les persones són sovint trastornadors per als altres; voldríem viure en un món estable que ens donés seguretat, per poder sentir-nos reconfortats en tot moment, voldríem ser uns eterns infants protegits pels pares i de l'exterior, però això no és possible i comprovem dia a dia que el món és variant mentre crèiem que nosaltres som estables. Ni una cosa ni l'altre és certa, tots variem i malgrat hagin passat molts anys des de l'infantesa ens aferrem a ella com el moment de màxima seguretat, en el qual no hem de prendre decisions perquè els pares les prenen per nosaltres. Créixer, a desgrat nostre, és escollir, agafar i perdre, no podem prendre sense deixar alguna cosa pel camí, i això és dolorós. En aquest sentit, és cert que aquests pocs dies han estat el paradís, un paradís on no existia el temps, era un present continu sense passat ni futur. Un retorn a nosaltres mateixos a la nostra essència, sense esperar res a canvi i sense retrets d'experiències viscudes.
Els teus ulls verds em varen fascinar des del primer moment, són d'una profunditat que s'arrela en la terra, en la heimat, en el sentiment de pertinença més profund i estimat de nosaltres mateixos. Les lectures dels poetes romàntics et traïen, brollaven des del fons de la teva nineta com un acte reflex. Un romàntic no pot deixar passar una declaració d'amor sobtada, que s'expressava des de la mirada avellaneda dels meus ulls. En el cor català, com en l' alemany s'hi troben porcions de paradís i infern, de seny i rauxa, d'ordre i desmesura. També sabem incorporar petits elements afegits com el savoir-faire francès, la xerrameca dels italians, la vulgaritat dels belgues, l'inexpressivitat dels holandesos i l'humor anglès.
Les cases del poble, els homes i dones, els paratges giraven al nostre voltant com la figura que s'imposa al fons, l' energia es concentrava i irradiava llum en nosaltres mentre la resta era un fons difuminat amb molt poca presència.
De paraules en aquesta llengua que tant m'estimo i tant m'estimava, en la seva dificultat hi trobo l'exaltació de la més pura bellesa, de l'ànima bella que sense voler va calar molt endins.
Ja et trobo a faltar i només fa poques hores que ens em separat físicament, que llarga i ensopida serà la vida sense tu, que trista sense els ulls verds de les fulles de la parra a la primavera i l'aroma i el gust del tast dels vins de la nostra terra. Em regalimen llàgrimes salades que tenen el gust de la teva pell.


Queden pocs minuts abans no s'enlairi l'avió i comenci la sessió de cinema, massa poc temps per enviar les cartes. No és cap llàstima que no arribin a destí perquè seria imperdonable que un dels dos hagués intentat fixar eternament allò que hauria estat impossible descriure: els sentiments.

dijous, 12 de novembre de 2009

Pròleg de Zaratustra

Quan Zaratustra tenia trenta anys, va abandonar la seva casa i el seu llac i va anar a les muntanyes. Allà va gaudir del seu esperit i la seva soledat, i durant deu anys no es va cansar de fer-ho.. Però finalment el seu cor es transformà, - i un matí es va aixecar amb l'alba, es va posar davant del sol i li va parlar així:

Tu, gran estrella! Quina seria la teva felicitat si no tinguessis a aquells que il•lumines!

Durant deu anys, has pujat aquí a la meva cova: sense mi, la meva àguila i la meva serp, tu t’hauries cansat de la teva llum i d’aquest camí.

Però nosaltres t’esperàvem cada matí, t’alliberàrem de la sobreabundància i et beneíem per això.
Mira! Estic cansat de la meva saviesa, com l'abella que ha recollit massa mel, tinc la necessitat de mans esteses .

Estic disposat a donar i repartir fins que els savis entre els homes hagin tornat una vegada més a la seva bogeria i els pobres a la seva riquesa que els faci feliços.

Per tant, he de baixar a la profunditat: com tu fas a la nit, quan vas darrere de la mar, i així portar la llum dels baixos fons, estrella exuberant !

He d'anar cap avall (Untergehen) , com diuen els homes, als quals vull baixar.

Beneeix-me!, llavors, ull tranquil , tu que pots veure sense enveja la més gran felicitat!

Beneeix la copa que vessi, per a què d’ella flueixi l’aigua d'or i porti a tot arreu el reflex de la teva felicitat!

Mira! Aquesta copa és vol buidar novament i Zaratustra vol tornar a ser home ".
- Així va començar l’ocàs de Zaratustra.


Erster Theil

Zarathustra's Vorrede.

Als Zarathustra dreissig Jahr alt war, verliess er seine Heimat und den See seiner Heimat und ging in das Gebirge. Hier genoss er seines Geistes und seiner Einsamkeit und wurde dessen zehn Jahr nicht müde. Endlich aber verwandelte sich sein Herz, - und eines Morgens stand er mit der Morgenröthe auf, trat vor die Sonne hin und sprach zu ihr also:

»Du grosses Gestirn! Was wäre dein Glück, wenn du nicht Die hättest, welchen du leuchtest!

Zehn Jahre kamst du hier herauf zu meiner Höhle: du würdest deines Lichtes und dieses Weges satt geworden sein, ohne mich, meinen Adler und meine Schlange.

Aber wir warteten deiner an jedem Morgen, nahmen dir deinen Überfluss ab und segneten dich dafür.

Siehe! Ich bin meiner Weisheit überdrüssig, wie die Biene, die des Honigs zu viel gesammelt hat, ich bedarf der Hände, die sich ausstrecken.

Ich möchte verschenken und austheilen, bis die Weisen unter den Menschen wieder einmal ihrer Thorheit und die Armen einmal ihres Reichthums froh geworden sind.

Dazu muss ich in die Tiefe steigen: wie du des Abends thust, wenn du hinter das Meer gehst und noch der Unterwelt Licht bringst, du überreiches Gestirn!

Ich muss, gleich dir, untergehen, wie die Menschen es nennen, zu denen ich hinab will.

So segne mich denn, du ruhiges Auge, das ohne Neid auch ein allzugrosses Glück sehen kann!

Segne den Becher, welche überfliessen will, dass das Wasser golden aus ihm fliesse und überallhin den Abglanz deiner Wonne trage!

Siehe! Dieser Becher will wieder leer werden, und Zarathustra will wieder Mensch werden.«

- Also begann Zarathustra's Untergang.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Es ist meine Welt


Demà, 9 de novembre, farà vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Ja fa vint anys i sembla que fou ahir quan sobrevolava el cel d’Europa. De Barcelona a Brusel·les hi ha un parell d’hores en què un eurodiputat aprofitava per fer la migdiada a l’avió. No va ser un bon conversador, ni un bon company de vol–com va remarcar ell mateix-, i és que ja aleshores els eurosocialistes dormitaven mentre al món succeïen fets importants.
Si avui en dia es parla del distanciament dels polítics respecte al món més quotidià que els envolta, en totes les èpoques, hi ha personatges que viuen endormiscats de la realitat més propera. Només cal tenir algun tipus de documentació que et faci sentir diferent i superior a la resta. Un passaport diplomàtic et dóna preferència a l’hora de creuar fronteres i no s’ha de fer cap cua de control, simplement, es pot obviar a la resta de mortals que han de passar fronteres. Uns perquè tenen passaports de la Comunitat Europea, altres perquè no ho són,  i d’altres amb documents falsificats que ho volen ser, d’altres viatgen sense papers i se salten murs controlats per policies i guàrdies civils. Hi ha qui creua rius, i se’ls anomena “espaldas mojadas” a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Altres que llencen pedres a l’altra banda del mur per reclamar un territori que és seu, mentre els colons israelites s’assenten més enllà dels murs.
A l’anteriorment anomenada Europa de l’Est, s’alçaven murs per separar la població d’ètnia gitana de la que no ho era, barris sencers eren aïllats en guetos com ho foren els jueus durant el règim nacionalsocialista. A Xipre un mur separa la població turca de la grega, i els xinesos van aixecar la Gran Muralla per protegir-se de l’atac dels mongols.
El meu món està forma per murs, exteriors i interiors, que separen les persones que es creuen diferents per diverses circumstàncies, i sembla inevitable que sigui així, però cal celebrar malgrat les dificultats la caiguda d’un mur que separava físicament i ideològicament les persones a banda i banda d’Alemanya. Porto al cor un trosset d’Alemanya, part de la meva vida que de tant en tant retorna, und ich erinnere mich an meine Zeit in Deutschland.


Sag mir, wo die Blumen sind,
Wo sind sie geblieben?
Sag mir, wo die Blumen sind,
Was ist geschehen?
Sag mir, wo die Blumen sind,
Madchen pfluckten sie geschwind.
Wann wird man je verstehen,
Wann wird man je verstehen?
Sag mir, wo die Madchen sind
Manner nahmen sie geschwind.
Sag mir, wo die Manner sind Zogen fort,
Der Krieg beginnt.
Sag, wo die Soldaten sind
Uber Grabern weht der Wind.
Sag mir, wo die Graber sind
Blumen wehen im Sommerwind

dissabte, 7 de novembre de 2009

El hombre es un gran faisán en el mundo

La cruz de plata

  Amalie està sentanda en el suelo. Las copas de vino se alinean una tras otra según su tamaño. Las copitas de licor centellean. Las flores lechosas en las barrigas de los fruteros se han atiesado. Pegados a la pared hay varios floreros. En una esquina està el jarrón.
Amalie sostiene la cajita con la lágrima en su mano.
Amalie oye en sus sienes la voz del sastre: "Él nunca hizo nada malo". En la frente de Amalie arde un rescoldo.
Amalie siente la boca del policía en su cuello. Huele su aiento aguardentoso. El polícia oprime con sus manos las rodillas de Amalie. Le levanta el vestido. "Ce dulce esti"*, dice. su gorra está junto a sus zapatos. Los botones de su chaqueta relucen.
El policía se desabrocha la chaqueta. "Desvístete", dice. Bajo la chaqueta azul hay una cruz de plata. El cura se quita la sotana negra. Levanta un mechón de la mejilla de Amalie. "Límpiate el lápiz de labios", dice. El policía besa el hombro de Amalie. La cruz de plata se desliza ante la boca. El cura acaricia el muslo de Amalie. "Quítate las enaguas", dice.
Amalie ve el altar a través de la puerta abierta. Entre las rosas hay un teléfono negro. La cruz de plata cuelga entro los senos de Amalie. Las manos del policía le oprimen los senos. "!Qué manzanas tan bonitas tienes!", dice el cura con la boca húmeda. El pelo de Amalie se derrama por el borde de la cama. Bajo la silla estan sus sandalias blancas.
...

Aquest capítol de l'obra Der Mensch ist ein grosser Fasan auf der Welt és estremidor, tot el llibre traspua duresa, crueltat i realisme, amb un llenguatge senzill aconsegueix que hom es faci una imatge clara del món que va viure Herta Müller. De les dificultats de l'entorn, de la miseria econòmica i moral de molts dels personatges. També els relats de Niederungen (En Tierras bajas, editat per Siruela) retraten el món rural en tota la seva duresa. La obra d'aquesta autora, i salvant les distàncies, ens transporta al nostre món rural tan ben retratat per Víctor Català.


In die Nacht




In die Nacht
In mir wird es langsam kalt
wie lang könn wir beide
hier noch sein
Bleib hier
die Schatten wolln mich holn
Doch wenn wir gehn
dann gehn wir nur zu Zweit
Du bist alles was ich bin und alles was duch meine Adern Fließt
Immer werden wir uns tragen
Egal wohin wir fahrn egal wie tief

Ich will da nicht allein sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht
Irgendwann wird es Zeit sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht

Ich höre wenn du leise schreist
spüre jeden Atemzug von dir
Und auch
wenn das Schicksal uns zerreißt
Egal was danach kommt
das teilen wir

Ich will da nicht allein sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht
Irgendwann wird es Zeit sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht

In die Nacht irgendwann
In die Nacht
nur mit dir zusamm!

Halt mich sonst treib ich
alleine in die Nacht

Nimm mich mit und halt mich sonst treib ich
alleine in die Nacht

Ich will da nicht allein sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht
Irgendwann wird es Zeit sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht

DU BIST ALLES WAS ICH BIN....
UND ALLES WAS DURCH MEINE ADERN FLIEßT!

CANT D'ABELONE

Du, der ichs nicht sage, dass ich bei Nacht
weinend liege,
deren Wesen mich müde macht
wie eine Wiege,
du, die mir nicht sagt, wenn sie wacht
meinetwillen:
wie, wenn wir diese Pracht
ohne zu stillen
in uns ertrügen?
Sieh dier die Liebenden an,
wenn erst das Bekennen begann,
wie bald sie lügen.
Du machst mich allein. Dich einzig kann ich vertauschen.
Eine Weile bist du's, dann wieder ist es das Rauschen,
oder es ist ein Duft ohne Rest.
Ach, in den Armen hab ich sie alle verloren,
du nur, du wirst immer wieder geboren:
weil ich niemals dich anhielt, halt ich dich fest.


Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressat-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats
com es meteixen així que, volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.

Els quaderns de Malte Laurids Brigge, 1910.

Dedicatòria

Ja us torno a veure, formes fonedisses!
¿Podré fixar-vos, formes que algun temps
m'enlluernàreu? ¿I tindria ensems
prou coratge?
                    Regiu, formes ventisses.
Feu revenir en ma sang la joventut
amb vostre alè de màgica virtut.

Em torneu les figures d'aquells dies,
i com un vell vocable que es refés
revé l'amor, i l'amistat; congria's
de bell nou el dolor; torno a sentir
els gemecs de la vida esgarriada
i el so dels noms de la vida estimada
que, sense abastar el goig, he vist partir.

Aquells per qui primer jo els entonava
no sabran com acaben els meus cants;
M'escolta una altra gent; si em fa lloança,
la mateixa lloança em duu el neguit,
i si algun goig nat dels meus cants perdura
deu ésser espars del món, a la ventura.

Per això en torna a prendre una enyorança
devers la pau del món dels esperits.
com sons d'una arpa eòlia esllanguits,
xiuxiueja el meu cant; l'esgarrifança
m'abat, i estova el plor mon cor valent.
Ço que tinc ho veig lluny; palpo vivent
allò que el pas dels anys va anar emportant-se.

J. W. Goethe. Faust