dijous, 12 de novembre del 2009

Pròleg de Zaratustra

Quan Zaratustra tenia trenta anys, va abandonar la seva casa i el seu llac i va anar a les muntanyes. Allà va gaudir del seu esperit i la seva soledat, i durant deu anys no es va cansar de fer-ho.. Però finalment el seu cor es transformà, - i un matí es va aixecar amb l'alba, es va posar davant del sol i li va parlar així:

Tu, gran estrella! Quina seria la teva felicitat si no tinguessis a aquells que il•lumines!

Durant deu anys, has pujat aquí a la meva cova: sense mi, la meva àguila i la meva serp, tu t’hauries cansat de la teva llum i d’aquest camí.

Però nosaltres t’esperàvem cada matí, t’alliberàrem de la sobreabundància i et beneíem per això.
Mira! Estic cansat de la meva saviesa, com l'abella que ha recollit massa mel, tinc la necessitat de mans esteses .

Estic disposat a donar i repartir fins que els savis entre els homes hagin tornat una vegada més a la seva bogeria i els pobres a la seva riquesa que els faci feliços.

Per tant, he de baixar a la profunditat: com tu fas a la nit, quan vas darrere de la mar, i així portar la llum dels baixos fons, estrella exuberant !

He d'anar cap avall (Untergehen) , com diuen els homes, als quals vull baixar.

Beneeix-me!, llavors, ull tranquil , tu que pots veure sense enveja la més gran felicitat!

Beneeix la copa que vessi, per a què d’ella flueixi l’aigua d'or i porti a tot arreu el reflex de la teva felicitat!

Mira! Aquesta copa és vol buidar novament i Zaratustra vol tornar a ser home ".
- Així va començar l’ocàs de Zaratustra.


Erster Theil

Zarathustra's Vorrede.

Als Zarathustra dreissig Jahr alt war, verliess er seine Heimat und den See seiner Heimat und ging in das Gebirge. Hier genoss er seines Geistes und seiner Einsamkeit und wurde dessen zehn Jahr nicht müde. Endlich aber verwandelte sich sein Herz, - und eines Morgens stand er mit der Morgenröthe auf, trat vor die Sonne hin und sprach zu ihr also:

»Du grosses Gestirn! Was wäre dein Glück, wenn du nicht Die hättest, welchen du leuchtest!

Zehn Jahre kamst du hier herauf zu meiner Höhle: du würdest deines Lichtes und dieses Weges satt geworden sein, ohne mich, meinen Adler und meine Schlange.

Aber wir warteten deiner an jedem Morgen, nahmen dir deinen Überfluss ab und segneten dich dafür.

Siehe! Ich bin meiner Weisheit überdrüssig, wie die Biene, die des Honigs zu viel gesammelt hat, ich bedarf der Hände, die sich ausstrecken.

Ich möchte verschenken und austheilen, bis die Weisen unter den Menschen wieder einmal ihrer Thorheit und die Armen einmal ihres Reichthums froh geworden sind.

Dazu muss ich in die Tiefe steigen: wie du des Abends thust, wenn du hinter das Meer gehst und noch der Unterwelt Licht bringst, du überreiches Gestirn!

Ich muss, gleich dir, untergehen, wie die Menschen es nennen, zu denen ich hinab will.

So segne mich denn, du ruhiges Auge, das ohne Neid auch ein allzugrosses Glück sehen kann!

Segne den Becher, welche überfliessen will, dass das Wasser golden aus ihm fliesse und überallhin den Abglanz deiner Wonne trage!

Siehe! Dieser Becher will wieder leer werden, und Zarathustra will wieder Mensch werden.«

- Also begann Zarathustra's Untergang.