Es ist meine Welt

Demà, 9 de novembre, farà vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Ja fa vint anys i sembla que fou ahir quan sobrevolava el cel d’Europa. De Barcelona a Brusel·les hi ha un parell d’hores en què un eurodiputat aprofitava per fer la migdiada a l’avió. No va ser un bon conversador, ni un bon company de vol–com va remarcar ell mateix-, i és que ja aleshores els eurosocialistes dormitaven mentre al món succeïen fets importants.

Si avui en dia es parla del distanciament dels polítics respecte al món més quotidià que els envolta, en totes les èpoques, hi ha personatges que viuen endormiscats de la realitat més propera. Només cal tenir algun tipus de documentació que et faci sentir diferent i superior a la resta. Un passaport diplomàtic et dóna preferència a l’hora de creuar fronteres i no s’ha de fer cap cua de control, simplement, es pot obviar a la resta de mortals que han de passar fronteres. Uns perquè tenen passaports de la Comunitat Europea, altres perquè no ho són,  i d’altres amb documents falsificats que ho volen ser, d’altres viatgen sense papers i se salten murs controlats per policies i guàrdies civils. Hi ha qui creua rius, i se’ls anomena “espaldas mojadas” a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Altres que llencen pedres a l’altra banda del mur per reclamar un territori que és seu, mentre els colons israelites s’assenten més enllà dels murs.

A l’anteriorment anomenada Europa de l’Est, s’alçaven murs per separar la població d’ètnia gitana de la que no ho era, barris sencers eren aïllats en guetos com ho foren els jueus durant el règim nacionalsocialista. A Xipre un mur separa la població turca de la grega, i els xinesos van aixecar la Gran Muralla per protegir-se de l’atac dels mongols.

El meu món està forma per murs, exteriors i interiors, que separen les persones que es creuen diferents per diverses circumstàncies, i sembla inevitable que sigui així, però cal celebrar malgrat les dificultats la caiguda d’un mur que separava físicament i ideològicament les persones a banda i banda d’Alemanya. Porto al cor un trosset d’Alemanya, part de la meva vida que de tant en tant retorna, und ich erinnere mich an meine Zeit in Deutschland.

Sag mir, wo die Blumen sind,
Wo sind sie geblieben?
Sag mir, wo die Blumen sind,
Was ist geschehen?
Sag mir, wo die Blumen sind,
Madchen pfluckten sie geschwind.
Wann wird man je verstehen,
Wann wird man je verstehen?
Sag mir, wo die Madchen sind
Manner nahmen sie geschwind.
Sag mir, wo die Manner sind Zogen fort,
Der Krieg beginnt.
Sag, wo die Soldaten sind
Uber Grabern weht der Wind.
Sag mir, wo die Graber sind
Blumen wehen im Sommerwind

El hombre es un gran faisán en el mundo

La cruz de plata

  Amalie està sentanda en el suelo. Las copas de vino se alinean una tras otra según su tamaño. Las copitas de licor centellean. Las flores lechosas en las barrigas de los fruteros se han atiesado. Pegados a la pared hay varios floreros. En una esquina està el jarrón.

Amalie sostiene la cajita con la lágrima en su mano.

Amalie oye en sus sienes la voz del sastre: "Él nunca hizo nada malo". En la frente de Amalie arde un rescoldo.

Amalie siente la boca del policía en su cuello. Huele su aiento aguardentoso. El polícia oprime con sus manos las rodillas de Amalie. Le levanta el vestido. "Ce dulce esti"*, dice. su gorra está junto a sus zapatos. Los botones de su chaqueta relucen.

El policía se desabrocha la chaqueta. "Desvístete", dice. Bajo la chaqueta azul hay una cruz de plata. El cura se quita la sotana negra. Levanta un mechón de la mejilla de Amalie. "Límpiate el lápiz de labios", dice. El policía besa el hombro de Amalie. La cruz de plata se desliza ante la boca. El cura acaricia el muslo de Amalie. "Quítate las enaguas", dice.

Amalie ve el altar a través de la puerta abierta. Entre las rosas hay un teléfono negro. La cruz de plata cuelga entro los senos de Amalie. Las manos del policía le oprimen los senos. "!Qué manzanas tan bonitas tienes!", dice el cura con la boca húmeda. El pelo de Amalie se derrama por el borde de la cama. Bajo la silla estan sus sandalias blancas.

...

Aquest capítol de l'obra Der Mensch ist ein grosser Fasan auf der Welt és estremidor, tot el llibre traspua duresa, crueltat i realisme, amb un llenguatge senzill aconsegueix que hom es faci una imatge clara del món que va viure Herta Müller. De les dificultats de l'entorn, de la miseria econòmica i moral de molts dels personatges. També els relats de Niederungen (En Tierras bajas, editat per Siruela) retraten el món rural en tota la seva duresa. La obra d'aquesta autora, i salvant les distàncies, ens transporta al nostre món rural tan ben retratat per Víctor Català.

http://www.youtube.com/watch?v=93j2ajtBJ54

In die Nacht

In die Nacht
In mir wird es langsam kalt
wie lang könn wir beide
hier noch sein
Bleib hier
die Schatten wolln mich holn
Doch wenn wir gehn
dann gehn wir nur zu Zweit
Du bist alles was ich bin und alles was duch meine Adern Fließt
Immer werden wir uns tragen
Egal wohin wir fahrn egal wie tief

Ich will da nicht allein sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht
Irgendwann wird es Zeit sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht

Ich höre wenn du leise schreist
spüre jeden Atemzug von dir
Und auch
wenn das Schicksal uns zerreißt
Egal was danach kommt
das teilen wir

Ich will da nicht allein sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht
Irgendwann wird es Zeit sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht

In die Nacht irgendwann
In die Nacht
nur mit dir zusamm!

Halt mich sonst treib ich
alleine in die Nacht

Nimm mich mit und halt mich sonst treib ich
alleine in die Nacht

Ich will da nicht allein sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht
Irgendwann wird es Zeit sein
lass uns gemeinsam
in die Nacht

DU BIST ALLES WAS ICH BIN....
UND ALLES WAS DURCH MEINE ADERN FLIEßT!

CANT D'ABELONE

Du, der ichs nicht sage, dass ich bei Nacht
weinend liege,
deren Wesen mich müde macht
wie eine Wiege,
du, die mir nicht sagt, wenn sie wacht
meinetwillen:
wie, wenn wir diese Pracht
ohne zu stillen
in uns ertrügen?
Sieh dier die Liebenden an,
wenn erst das Bekennen begann,
wie bald sie lügen.
Du machst mich allein. Dich einzig kann ich vertauschen.
Eine Weile bist du's, dann wieder ist es das Rauschen,
oder es ist ein Duft ohne Rest.
Ach, in den Armen hab ich sie alle verloren,
du nur, du wirst immer wieder geboren:
weil ich niemals dich anhielt, halt ich dich fest.


Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressat-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats
com es meteixen així que, volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.

Els quaderns de Malte Laurids Brigge, 1910.

Dedicatòria

Ja us torno a veure, formes fonedisses!

¿Podré fixar-vos, formes que algun temps

m'enlluernàreu? ¿I tindria ensems

prou coratge?

                    Regiu, formes ventisses.

Feu revenir en ma sang la joventut

amb vostre alè de màgica virtut.

Em torneu les figures d'aquells dies,

i com un vell vocable que es refés

revé l'amor, i l'amistat; congria's

de bell nou el dolor; torno a sentir

els gemecs de la vida esgarriada

i el so dels noms de la vida estimada

que, sense abastar el goig, he vist partir.

Aquells per qui primer jo els entonava

no sabran com acaben els meus cants;

M'escolta una altra gent; si em fa lloança,

la mateixa lloança em duu el neguit,

i si algun goig nat dels meus cants perdura

deu ésser espars del món, a la ventura.

Per això en torna a prendre una enyorança

devers la pau del món dels esperits.

com sons d'una arpa eòlia esllanguits,

xiuxiueja el meu cant; l'esgarrifança

m'abat, i estova el plor mon cor valent.

Ço que tinc ho veig lluny; palpo vivent

allò que el pas dels anys va anar emportant-se.

J. W. Goethe. Faust