dimarts, 7 de desembre de 2010

Dietari inacabat

Aquell hivern havia estat inusualment llarg. La neu queia al mes de març quan la prunera del jardí volia esclatar en un gran ram de diminutes flors blanques que omplien la visió de la finestra principal de la sala d’estar.
Caterina seia al balancí que movia lentament amb parsimònia, des del qual observava el jardí encara aturat i des d’on també es divisava en la llunyania el Montseny. Sempre que la muntanya es trobava mig coberta per la blancor de la neu caiguda, era com si tornés al Fujimaya. Caterina havia viscut un parell d’anys al Japó, la imatge d’aquella muntanya màgica retornava al seus ulls amb cada nevada del cim que domina el Vallès.
La Roser, la filla de la Caterina, acabava d’entrar per la porta, i murmurava de fora cap en dins –avui m’he guanyat el sou i el cel.
-Per què, com és això, què vols dir?
-Mare, portar aquesta colla al MACBA és tot un acte de fe.
-I ara, que no s’han comportat com déu mana?
-La majoria sí, sobretot, les noies de segon, però n’hi havia alguns que fins i tot posaven un dit sobre les pintures! La veritat és que m’he sentit orgullosa quan la guia els ha preguntat si coneixien algun pintor o artista català, i han anomenat Tàpies i Cuixart. Fins i tot m’han sorprès a mi que els havia fet treballar un mica sobre la visita al museu. Quan hem començat el recorregut per les sales, una pintura d’un artista americà, que ja no recordo el nom, però si la pintura abstracte on colors vius de mar, sorra i cel traspuaven tranquil•litat i serenor. Aquesta va ser fàcil d’interpretar per a ells, tot anava sobre rodes. Arribem a un quadre de Tàpies on dominen els colors foscos, grisos i negres, i aquí la mateixa pregunta, què us transmet? I en aquest moment vaig pensar que ja ens havíem encallat, què poden transmetre uns colors foscos a uns nois i noies majoritàriament foscos de pell? I esclar, no hi havia manera d’encertar en la resposta. Caos, confusió, lletjor, quina era la resposta esperada? Com podien ells identificar-se amb una pintura feta des d’un concepte dels colors tan occidentalitzat? Va ser com una bufetada a la cara veure com tot el seu món s’identificava amb significats negatius. Per què els traços gruixuts de força i rebel•lia contra la injustícia havien de ser d’aquells colors? Malgrat aquell moment on creia que de sobte hi hauria una revolta general, tota la visita va seguir un ritme de participació i d’interactuar amb les obres i les preguntes de la guia que em van sorprendre gratament. Què fàcil seria poder treballar com un vol i no com s’espera d’un per poder treure el millor d’ells i adquirir les capacitats que de forma innata tenen. Excepte tres o quatre que teníem que vigilar constantment la resta ens van donar una bona lliçó. Va ser curiós saber que segons la guia era el primer grup d’alumnes amb aquelles característiques tan particulars: amb un nivell de comprensió lingüística tan baix, amb uns coneixements tan limitats de la història i amb una procedència tan diversificada (llatinoamericans, asiàtics i africans). La majoria podia parlar, preguntar i contestar temes tan complexos com els que envolten l’art contemporani. I què és l’art contemporani? Si no expressar el que portem a dins.

La Roser es disposa a menjar els plats preparats per la seva mare, i deixar altres cabòries que li ronden pel cap.
Després de dinar es tanca al seu estudi a descriure la crua cara de la realitat, aquella que se l’hi manifesta en les contradiccions mentals dels seus personatges novel•lescos. En Josep, és un professor amic seu que escriu pel gust d’escriure, com gairebé tothom que no s’ha de pagar el menjar que posa a taula pels seus fills. És un escriptor de cap de setmana, dissabte i diumenge s’entesta en redactar textos sense utilitzar el corrector gramatical, una ruqueria com ens ho demostrar constantment l’aparell. És un home separat que cap de setmana sí, cap de setmana no, dedica el seu amor patern a l’únic fill que va tenir de la malaurada relació amb la Natàlia. Aquesta el va abandonar per un noi més jove que ell, amb un físic més agraciat i que la feia riure més sovint. En Josep és un home arrelat a la terra, li agrada la natura i gaudeix amb llargues passejades al capvespre, durant les postes de sol.
Dilluns passat, a la sala de professors, en mig d’un xiuxiueig amarat de secret li va dir:
- Saps Roser, que escric un bloc des de fa uns quants anys, i des de fa uns mesos m’he enamorat virtualment.
La Roser el mira amb una cara somrient i alhora divertida, i contesta:
- No et sembla una pèl estrany, el que m’estàs dient. Enamorar-se d’ algú que no coneixes de res.
- Dona, de res de res tampoc.
- Com que no? No saps quina cara fa, ni com se diu, ni on viu...ni res.
- Sí, conec com pensa, com escriu, com s’expressa, com imagina la realitat i com parla amb mi.
- I tu creus que amb això n’hi ha prou per enamorar-se?
- Doncs, sí. Mira amb la Natàlia ens ho sabíem tot l’un de l’altre, i tot i així, em va abandonar. En va preferir un de més jove i divertit, que la treia a ballar, a sopar, que no es passava els caps de setmana mirant d’escriure quatre ratlles davant d’una pantalla.
- Home, tu i ella anàveu a la muntanya a fer grans caminades, fèieu viatges, i heu tingut un fill preciós.
- Sí, potser tens raó, però ella no en tenia prou. I jo m’he estat uns quants anys recordant el passat mentre ella refeia la seva vida amb un altre.
- I doncs, no estàs content per ella?
- Sí per ella sí, però no estic content amb mi mateix. Això no vol dir que no estigui bé, però...
La Roser recorda la conversa amb el seu amic, segueix somrient i movent el cap negant que el que li havia explicat en Josep tingués cap mena de sentit.
Retorna a la feina de cada trimestre i mira d’entrar unes notes al inútil programa que el Departament d’Ensenyament, des de fa una quants anys, usa per agilitzar aquesta tasca. I ho prova una i una altra vegada, i res, no hi ha manera. S’atura, s’encalla, es col•lapsa i no progressa adequadament. Res, que fins dilluns no sap que s’ha de fer, i pensa, finalment haurem de cantar notes a l’hora de l’avaluació, com en els vells temps. Això és el progrés, ara endavant, ara enrere. Al segle XVIII que n’estaven orgullosos, però al XXI, ja no sabem si caminem endavant o ho fem enrere com els crancs.
Mentre la Roser dina, mira una pel•lícula.
Una tempesta de sorra al desert i una d’idees, una torre de fang i una pluja que el desfà, a mi no m’agrada cuinar. Ja sé que la cuina és una signe d’urbanitat, de cultura, d’expressió d’un munt de qualitats humanes igual que cultivar la terra, però jo no tinc temps per a tot. Dino sola, i com que m’agrada menjar bé em dedico unes quantes delicatessen, comprades a l’atzar. Un taco de pernil ibèric, tallat a trossets, uns cercles de formatge de cabra, un camembert per untar, una baguette, i dues copes de cava del Penedès, de postres avellanes torrades de la mateixa comarca, boníssimes. Prefereixo, abans de perdre el temps a la cuina fent sofregits, i xup-xups, perdre el temps no fent res, pensant, escrivint, llegint, veure una pel•lícula mentre escric com ara, o llegint blogs d’altres, o llegint una novel•la, un assaig o un poema. Hi ha tantes altres coses a fer que tancar-se a la cuina em deu recordar altres vides femenines, extraviades entre fogons, plats i detergents.

El principi i el final, una i la mateixa cosa? No i no, no pot ser, i l’entremig que no compta? No hi ha filosofia més antihumana que la que no té en compte l’entremig, i per aquest motiu comença a entendre al seu amic. Li donaria suport i l’ajudaria a cercar aquesta blogaire invisible de la qual s’havia enamorat. Sí això faria, però com? Com trobar una persona de la que es desconeix pràcticament tot, excepte un blog penjat a l’espai internàutic on hi hi milers i milers de blogs de desconeguts. Esclar que sempre es poden trobar pistes que ajudin en la investigació: coneguts de coneguts, amics i amigues de, mails interns entre blogaires que no els veuen sinó aquells que els reben, o suposament és així. Segur que sempre hi ha algú disposat a ajudar, o és que som uns ineptes, insolidaris, que no ens importen els sentiments dels altres?