dimarts, 28 de desembre de 2010

Lògica difusa (no és cap innocentada)

Mireu fins on m'ha portat avui la lògica difusa, ha estat un viatge increïble a través de la ment, ni jo mateixa m'ho crec. Insuperable. Potser algun dia tindré prou temps per descriure-ho, ara no. De moment prefereixo llegir, després escriuré i finalment parlaré.

Genesis
Lilywhite Lilith

The chamber was in confusion - all the voices shouting loud.
I could only just hear, a voice quite near say, "e;Please help me
through the crowd"e;
'Said if I helped her thru' she could help me too, but I could
see that she was wholly blind.
But from her pale face and her pale skin, a moonlight shined.

Lilywhite Lilith,
She gonna take you thru' the tunnel of night
Lilywhite Lilith,
She gonna lead you right.

When I'd led her through the people, the angry noise began to grow.
She said "e;Let me feel the way the breezes blow, and I'll show
you where to go."e;
So I followed her into a big round cave, she said "They're
coming for you, now don't be afraid."
Then she sat me down on a cold stone throne, carved in jade.

Lilywhite Lilith,
She gonna take you thru' the tunnel of night.
Lilywhite Lilith,
She gonna lead you right.

She leaves me in my darkness,
I have to face, face my fear,
And the darkness closes in on me,
I can hear a whirring sound growing near.
I can see the corner of the tunnel,
Lit up by whatever's coming here.
Two golden globes float into the room
And a blaze of white light fills the air.

The chamber was in confusion-all the voices shouting loud.
I could only just hear, a voice quite near say, "Please help me
through the crowd"
'Said if I helped her thru' she could help me too, but I could
see that she was wholly blind.
But from her pale face and her pale skin, a moonlight shined.
Lilywhite Lilith,
She gonna take you thru' the tunnel of night.
Lilywhite Lilith,
She gonna lead you right.
When I'd led her through the people, the angry noise began to grow.
She said "Let me feel the way the breezes blow, and I'll show
you where to go."
So I followed her into a big round cave, she said "They're coming
for you, now don't be afraid."
Then she sat me down on a cold stone throne, carved in jade.
Lilywhite Lilith,
She gonna take you thru' the tunnel of night.
Lilywhite Lilith,
She gonna lead you right.
She leaves me in my darkness,
I have to face my fear,
And the darkness closes in on me,
I can hear a whirring sound growling near.
I can see the corner of the tunnel,
Lit up by whatever's coming here.
Two golden globes float into the room
And a blaze of white light fills the air


From the album Genesis Archive: 1967-1975

divendres, 24 de desembre de 2010

Coloms

Coloms

Diuen que un bon filòsof no serà mai un bon poeta,
 i que un bon poeta no serà mai un bon filòsof.
I a mi, qui m'ha donat aquesta ànima escindida
entre filosofia i poesia.
Condueixo. Ragen llàgrimes, torrent amarg: he vist coloms.
Miro. Veig una parella de coloms sense ales.
Criden. Hem trobat un colom ferit.
Volen. Curar-li les ferides i que torni a volar.
Veig. Dos coloms amb una ala cadascun.
Tinc. Dos coloms que aprenen a volar.
Rebo. Un àngel amb dues ales.
Contesto. No sé si sabré volar.
Ploro pels coloms.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Dietari inacabat

Aquell hivern havia estat inusualment llarg. La neu queia al mes de març quan la prunera del jardí volia esclatar en un gran ram de diminutes flors blanques que omplien la visió de la finestra principal de la sala d’estar.
Caterina seia al balancí que movia lentament amb parsimònia, des del qual observava el jardí encara aturat i des d’on també es divisava en la llunyania el Montseny. Sempre que la muntanya es trobava mig coberta per la blancor de la neu caiguda, era com si tornés al Fujimaya. Caterina havia viscut un parell d’anys al Japó, la imatge d’aquella muntanya màgica retornava al seus ulls amb cada nevada del cim que domina el Vallès.
La Roser, la filla de la Caterina, acabava d’entrar per la porta, i murmurava de fora cap en dins –avui m’he guanyat el sou i el cel.
-Per què, com és això, què vols dir?
-Mare, portar aquesta colla al MACBA és tot un acte de fe.
-I ara, que no s’han comportat com déu mana?
-La majoria sí, sobretot, les noies de segon, però n’hi havia alguns que fins i tot posaven un dit sobre les pintures! La veritat és que m’he sentit orgullosa quan la guia els ha preguntat si coneixien algun pintor o artista català, i han anomenat Tàpies i Cuixart. Fins i tot m’han sorprès a mi que els havia fet treballar un mica sobre la visita al museu. Quan hem començat el recorregut per les sales, una pintura d’un artista americà, que ja no recordo el nom, però si la pintura abstracte on colors vius de mar, sorra i cel traspuaven tranquil•litat i serenor. Aquesta va ser fàcil d’interpretar per a ells, tot anava sobre rodes. Arribem a un quadre de Tàpies on dominen els colors foscos, grisos i negres, i aquí la mateixa pregunta, què us transmet? I en aquest moment vaig pensar que ja ens havíem encallat, què poden transmetre uns colors foscos a uns nois i noies majoritàriament foscos de pell? I esclar, no hi havia manera d’encertar en la resposta. Caos, confusió, lletjor, quina era la resposta esperada? Com podien ells identificar-se amb una pintura feta des d’un concepte dels colors tan occidentalitzat? Va ser com una bufetada a la cara veure com tot el seu món s’identificava amb significats negatius. Per què els traços gruixuts de força i rebel•lia contra la injustícia havien de ser d’aquells colors? Malgrat aquell moment on creia que de sobte hi hauria una revolta general, tota la visita va seguir un ritme de participació i d’interactuar amb les obres i les preguntes de la guia que em van sorprendre gratament. Què fàcil seria poder treballar com un vol i no com s’espera d’un per poder treure el millor d’ells i adquirir les capacitats que de forma innata tenen. Excepte tres o quatre que teníem que vigilar constantment la resta ens van donar una bona lliçó. Va ser curiós saber que segons la guia era el primer grup d’alumnes amb aquelles característiques tan particulars: amb un nivell de comprensió lingüística tan baix, amb uns coneixements tan limitats de la història i amb una procedència tan diversificada (llatinoamericans, asiàtics i africans). La majoria podia parlar, preguntar i contestar temes tan complexos com els que envolten l’art contemporani. I què és l’art contemporani? Si no expressar el que portem a dins.

La Roser es disposa a menjar els plats preparats per la seva mare, i deixar altres cabòries que li ronden pel cap.
Després de dinar es tanca al seu estudi a descriure la crua cara de la realitat, aquella que se l’hi manifesta en les contradiccions mentals dels seus personatges novel•lescos. En Josep, és un professor amic seu que escriu pel gust d’escriure, com gairebé tothom que no s’ha de pagar el menjar que posa a taula pels seus fills. És un escriptor de cap de setmana, dissabte i diumenge s’entesta en redactar textos sense utilitzar el corrector gramatical, una ruqueria com ens ho demostrar constantment l’aparell. És un home separat que cap de setmana sí, cap de setmana no, dedica el seu amor patern a l’únic fill que va tenir de la malaurada relació amb la Natàlia. Aquesta el va abandonar per un noi més jove que ell, amb un físic més agraciat i que la feia riure més sovint. En Josep és un home arrelat a la terra, li agrada la natura i gaudeix amb llargues passejades al capvespre, durant les postes de sol.
Dilluns passat, a la sala de professors, en mig d’un xiuxiueig amarat de secret li va dir:
- Saps Roser, que escric un bloc des de fa uns quants anys, i des de fa uns mesos m’he enamorat virtualment.
La Roser el mira amb una cara somrient i alhora divertida, i contesta:
- No et sembla una pèl estrany, el que m’estàs dient. Enamorar-se d’ algú que no coneixes de res.
- Dona, de res de res tampoc.
- Com que no? No saps quina cara fa, ni com se diu, ni on viu...ni res.
- Sí, conec com pensa, com escriu, com s’expressa, com imagina la realitat i com parla amb mi.
- I tu creus que amb això n’hi ha prou per enamorar-se?
- Doncs, sí. Mira amb la Natàlia ens ho sabíem tot l’un de l’altre, i tot i així, em va abandonar. En va preferir un de més jove i divertit, que la treia a ballar, a sopar, que no es passava els caps de setmana mirant d’escriure quatre ratlles davant d’una pantalla.
- Home, tu i ella anàveu a la muntanya a fer grans caminades, fèieu viatges, i heu tingut un fill preciós.
- Sí, potser tens raó, però ella no en tenia prou. I jo m’he estat uns quants anys recordant el passat mentre ella refeia la seva vida amb un altre.
- I doncs, no estàs content per ella?
- Sí per ella sí, però no estic content amb mi mateix. Això no vol dir que no estigui bé, però...
La Roser recorda la conversa amb el seu amic, segueix somrient i movent el cap negant que el que li havia explicat en Josep tingués cap mena de sentit.
Retorna a la feina de cada trimestre i mira d’entrar unes notes al inútil programa que el Departament d’Ensenyament, des de fa una quants anys, usa per agilitzar aquesta tasca. I ho prova una i una altra vegada, i res, no hi ha manera. S’atura, s’encalla, es col•lapsa i no progressa adequadament. Res, que fins dilluns no sap que s’ha de fer, i pensa, finalment haurem de cantar notes a l’hora de l’avaluació, com en els vells temps. Això és el progrés, ara endavant, ara enrere. Al segle XVIII que n’estaven orgullosos, però al XXI, ja no sabem si caminem endavant o ho fem enrere com els crancs.
Mentre la Roser dina, mira una pel•lícula.
Una tempesta de sorra al desert i una d’idees, una torre de fang i una pluja que el desfà, a mi no m’agrada cuinar. Ja sé que la cuina és una signe d’urbanitat, de cultura, d’expressió d’un munt de qualitats humanes igual que cultivar la terra, però jo no tinc temps per a tot. Dino sola, i com que m’agrada menjar bé em dedico unes quantes delicatessen, comprades a l’atzar. Un taco de pernil ibèric, tallat a trossets, uns cercles de formatge de cabra, un camembert per untar, una baguette, i dues copes de cava del Penedès, de postres avellanes torrades de la mateixa comarca, boníssimes. Prefereixo, abans de perdre el temps a la cuina fent sofregits, i xup-xups, perdre el temps no fent res, pensant, escrivint, llegint, veure una pel•lícula mentre escric com ara, o llegint blogs d’altres, o llegint una novel•la, un assaig o un poema. Hi ha tantes altres coses a fer que tancar-se a la cuina em deu recordar altres vides femenines, extraviades entre fogons, plats i detergents.

El principi i el final, una i la mateixa cosa? No i no, no pot ser, i l’entremig que no compta? No hi ha filosofia més antihumana que la que no té en compte l’entremig, i per aquest motiu comença a entendre al seu amic. Li donaria suport i l’ajudaria a cercar aquesta blogaire invisible de la qual s’havia enamorat. Sí això faria, però com? Com trobar una persona de la que es desconeix pràcticament tot, excepte un blog penjat a l’espai internàutic on hi hi milers i milers de blogs de desconeguts. Esclar que sempre es poden trobar pistes que ajudin en la investigació: coneguts de coneguts, amics i amigues de, mails interns entre blogaires que no els veuen sinó aquells que els reben, o suposament és així. Segur que sempre hi ha algú disposat a ajudar, o és que som uns ineptes, insolidaris, que no ens importen els sentiments dels altres?

dijous, 25 de novembre de 2010

H. Arendt i Heidegger

Dice Heidegger, todo orgulloso: «Las gentes dicen que este Heidegger es un zorro». He aquí la verdadera historia del zorro Heidegger.

Había una vez un zorro tan falto de astucia que no sólo caía en trampas constantemente, sino que ni siquiera podía percibir la diferencia entre una trampa y una no-trampa. Este zorro tenía además otro defecto: algo le pasaba en la piel, de suerte que carecía de toda protección natural contra las inclemencias de la vida zorruna. Tras haberse dejado toda su juventud de aquí para allá en las trampas de otros, y cuando ya no le quedaba, por así decir, ni un jirón de piel sana, el zorro resolvió retirarse por completo del mundo de los zorros y se aprestó a construirse una madriguera. En su espeluznante ignorancia acerca de trampas y no-trampas, y dada su increíble familiaridad con las trampas, dio él en un pensamiento enteramente nuevo e inaudito entre zorros: se construyó como madriguera una trampa, se aposentó en ella y se las dio de que su trampa era una madriguera normal (y esto no por astucia, sino porque siempre había tomado las trampas de los otros por sus madrigueras). Pero él resolvió volverse astuto a su manera y aparejar como trampa para otros la trampa que se había hecho para sí y que sólo a él mismo se acomodaba. Esto atestiguaba de nuevo gran ignorancia acerca de la trampería: en realidad nadie podía caer en su trampa, porque él mismo la ocupaba. Lo cual no dejó de enojarle; pues es cosa sabida, desde luego, que, aun con toda su astucia, todos los zorros caen ocasionalmente en trampas. ¿Por qué no habría de competir una trampa de zorro, y una construida por el más experto en trampas de todos los zorros, con las trampas de los hombres y cazadores? Obviamente, porque esa trampa no se daba a conocer como tal con la suficiente claridad. Así que a nuestro zorro se le ocurrió decorar con la máxima belleza su trampa y fijar en ella por todos lados señales inequívocas que decían a las claras: «Vengan, vengan todos, que aquí hay una trampa que es la más bella del mundo». A partir de ese momento estaba ya clarísimo que ningún zorro podría nunca extraviarse y sin proponérselo caer en esta trampa. Pero, así y todo, fueron muchos los que acudieron. Y es que esa trampa servía de madriguera a nuestro zorro, y quien quisiera visitarlo en su casa, tenía que caer en su trampa. Claro que todo el mundo podía luego salir tranquilamente de la madriguera, todos excepto él mismo; pues la trampa estaba enteramente cortada a la medida de su cuerpo. Más el-zorro-que-habitaba la trampa decía con orgullo: «Son tantos los que me visitan en mi trampa que me he convertido en el mejor de todos los zorros». Y también en esto había algo de verdad, pues nadie conoce la trampería mejor que quien se pasa toda la vida sentado en una trampa.

dimecres, 24 de novembre de 2010

L’home que tenia por dels miralls

L’home que tenia por dels miralls

Un dia li digué que els miralls no podien estar penjats a la paret del dormitori. Aquella afirmació tan rotunda i contundent, ella, no l’havia entès. I s’ho rumià una estona i no li semblà coherent, però ho deixà estar com si fos una de les tantes manies que tots tenim. Un altre dia digué, no puc menjar cuixa de pollastre, porta massa feina, prefereixo el pit de pollastre que me’l puc menjar amb forquilla i ganivet sense cap entrebanc pel mig. Doncs, bé, va pensar, ja me la menjaré jo la cuixa, de fet, ella creia que era més gustosa, més tendre i menys estellosa. Una altra mania, sense cap més importància.
Un altre dia, no va ser capaç de contestar una trucada telefònica, i li va dir, és que jo sóc així. Altres dies li faltaven els dits per marcar el seu número de telèfon, perquè era sempre ella la que havia de trucar per parlar, ella pensava deu tenir fòbia al telèfon, ja ho faré jo.
Un altre dia li va dir, en un restaurant, quan demanà, uns “mondadientes” a un cambrer, evidentment sud-americà, és que s’ha de parlar amb propietat. Ella pensà, molt bé. Sí, cal parlar amb propietat. També li remarcà, a mi no m’han de corregir mai les faltes d’ortografia, jo no en faig. Ella pensà quin home més perfeccionista.
Ell creia que ella no era prou intel•ligent per poder conversar sobre llibres, pel•lícules, o qualsevol fet vital, segurament no ho entendria.
Finalment, li va dir, és que jo sóc un home de principis, i ella contestà, ah, sííííí...?
En acabat ella va entendre per què no li agradaven els miralls, ni al dormitori ni a la porta de l’entrada de casa seva.
De Salinger.
No expliquin mai res a ningú. En el moment en què es conta qualsevol cosa, es comença a trobar a faltar a tothom.
Mai més va tornar a explicar res més a ningú, i va acomplir el seu somni juvenil, enretirar-se en un lloc allunyat i apartat de les mirades, va preservar per sempre més la seva intimitat, la veu interior que ens porta a escriure i descriure la realitat vista des de dins. La meva, la de cadascú. I va fer realitat el seu somni, fugar-se amb una noia i viure per sempre més amb ella.
Ell era la seva novel•la, el seu repòs al psiquiàtric, se’l va prescriure per a tota la vida.

divendres, 10 de setembre de 2010

dimecres, 6 de gener de 2010

Sospir



Vells i joves mariners, ancorats en el passat. Hores extraviades de dia i de nit. Camarots estrets on l’escalfor es guardava sota el dringar de les cordes que subjecten els pals de la vela major. Tavernes florides de marins farcits d’alcohol a les venes. Somnis de navegants i de cases flotants a la deriva. Mons ancorats, del passat. Mons del present que reviuen en les paraules d’avui. Cuines estretes amb olor a ceba fregida i mapes de navegació. Nusos mariners impossibles de desfer, i del temps passat que no es pot refer.


On és el meu amant perdut entre les paraules de l’ahir? Vibrarà envoltat d’altres braços? Llançarà un sospir?