dimecres, 24 de novembre de 2010

L’home que tenia por dels miralls

L’home que tenia por dels miralls

Un dia li digué que els miralls no podien estar penjats a la paret del dormitori. Aquella afirmació tan rotunda i contundent, ella, no l’havia entès. I s’ho rumià una estona i no li semblà coherent, però ho deixà estar com si fos una de les tantes manies que tots tenim. Un altre dia digué, no puc menjar cuixa de pollastre, porta massa feina, prefereixo el pit de pollastre que me’l puc menjar amb forquilla i ganivet sense cap entrebanc pel mig. Doncs, bé, va pensar, ja me la menjaré jo la cuixa, de fet, ella creia que era més gustosa, més tendre i menys estellosa. Una altra mania, sense cap més importància.
Un altre dia, no va ser capaç de contestar una trucada telefònica, i li va dir, és que jo sóc així. Altres dies li faltaven els dits per marcar el seu número de telèfon, perquè era sempre ella la que havia de trucar per parlar, ella pensava deu tenir fòbia al telèfon, ja ho faré jo.
Un altre dia li va dir, en un restaurant, quan demanà, uns “mondadientes” a un cambrer, evidentment sud-americà, és que s’ha de parlar amb propietat. Ella pensà, molt bé. Sí, cal parlar amb propietat. També li remarcà, a mi no m’han de corregir mai les faltes d’ortografia, jo no en faig. Ella pensà quin home més perfeccionista.
Ell creia que ella no era prou intel•ligent per poder conversar sobre llibres, pel•lícules, o qualsevol fet vital, segurament no ho entendria.
Finalment, li va dir, és que jo sóc un home de principis, i ella contestà, ah, sííííí...?
En acabat ella va entendre per què no li agradaven els miralls, ni al dormitori ni a la porta de l’entrada de casa seva.
De Salinger.
No expliquin mai res a ningú. En el moment en què es conta qualsevol cosa, es comença a trobar a faltar a tothom.
Mai més va tornar a explicar res més a ningú, i va acomplir el seu somni juvenil, enretirar-se en un lloc allunyat i apartat de les mirades, va preservar per sempre més la seva intimitat, la veu interior que ens porta a escriure i descriure la realitat vista des de dins. La meva, la de cadascú. I va fer realitat el seu somni, fugar-se amb una noia i viure per sempre més amb ella.
Ell era la seva novel•la, el seu repòs al psiquiàtric, se’l va prescriure per a tota la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada