diumenge, 29 de novembre de 2009

-Wie gehts, mein Shatz?


                                                    Jean Honoré Fragonard, Baccio Furtivo
                                                   1788, Hermitage, Sant Petesburg
Marryland (casar-se amb la terra)


-Wie gehts, mein Shatz?

Aprofito les dues hores que em queden abans d'agafar l'avió per escriure't aquesta carta per tal de poder entendre el perquè de tot plegat.
Com et vaig dir aquella nit, sempre et recordaré com una persona important a la meva vida malgrat la nostra relació hagi durat tan poc si la comparem amb la quantitat de dies que té una vida humana, la meva.
Va ser fantàstica la relació improvisada de l'aquí i allà, sense compromisos verbals, ni de lloc, ni d'hora. Pot ser sí que hi ha alguna cosa d'existència paradisíaca en aquell poblet tan arrelat a la terra, sense normes preestablertes, sense control, sense llei, una forma anarquista que s'autogoverna sense solució de continuïtat. L'anarquia com a ideal utòpic que només pot dur-se a terme quan es regulada per dues persones de mutu acord.
En un primer moment em vaig sentir afalagat com aquell depredador que ha caçat la seva peça pel menjar diari, però a poc a poc el meu orgull masclista va haver de rendir-se als fets, i era jo la peça caçada. Què burros que som els homes quan ens crèiem que podem deixar en mans de la naturalesa el que en realitat està en mans del llenguatge. Els jocs dialèctics femenins enceguen i crèiem que ha estat el nostre instint caçador allò que ha fet que conquistéssim la femella.
Em sorprèn l'habilitat que pot tenir una dona encara que no conegui a la perfecció un idioma estrany per a ella, imagineu-vos quan en domina més d'un a la perfecció.
Mentre espero la sortida de l'avió que em retornarà a la quotidianitat del meu Berlín natal, intento resumir, tot allò que no es de cap manera resumible, i és la intensitat excessivament comprimida pel temps d'uns sentiments que duraran fins al final dels meus dies. Em repeteixo, però no trobo paraules per expressar el que vull dir, ja que les emocions són difícilment expressables en paraules.
Et tenia tan a prop meu que m'ofegaves amb les paraules i la presència física, amb la insistència i premura dels teus desitjos, amb la voluptuositat de les teves mirades. Havia d'escapar per poder ser jo mateix, em vaig perdre entre les abraçades i les carícies. No era real, vivíem a Second Life, en un món virtual, en un paradís l'inexistència del qual es feia insuportable. Sempre més recordaré la teva presència al cafè de la plaça del poble davant la mirada astorada dels veïns. Estrangers en el mateix país dels desitjos, de les il·lusions, d'un futur que no ho serà. Tots dos ho sabíem i jugàvem a viatjar al passat i al futur. Tu projectaves en el meu cos l'absència perduda del passat, d'aquella persona que ara tindria la meva edat i que hauria de compartir el teu llit. Jo en tu l'oportunitat perduda de la joventut i de la tendresa que em van negar. Imaginàvem un viatge a Venècia, amb passeig de góndola inclòs, sopars romàntics a la llum de la lluna i un munt de coses que mai s'esdevindrien.
El temps s'escola entre els dits àvids de tendresa, de paraules belles, de xiuxiueigs a cau d'orella, de complicitats en la mirada, de sentiments compartits. No em queda més alternativa que dir-te: a reveure, encara que no sapiguem on, quan o com.


-Estic bé, estimat!

Haig d'esperar dues hores abans no comenci la sessió de cinema i he pensat que seria una bona idea escriure't aquesta carta en forma de comiat mentre espero entrar al cinema, i deixar enrere definitivament els dies passats conjuntament. Escriure un comiat que no ho és sembla una estupidesa. Cap temps en el passat deixa de ser-ho només pel fet de ser passat.
Si en un principi et vaig semblar resolta i desvergonyida, ja vas poder comprovar que no era únicament d'aquesta manera. L'ambivalència dels caràcters de les persones són sovint trastornadors per als altres; voldríem viure en un món estable que ens donés seguretat, per poder sentir-nos reconfortats en tot moment, voldríem ser uns eterns infants protegits pels pares i de l'exterior, però això no és possible i comprovem dia a dia que el món és variant mentre crèiem que nosaltres som estables. Ni una cosa ni l'altre és certa, tots variem i malgrat hagin passat molts anys des de l'infantesa ens aferrem a ella com el moment de màxima seguretat, en el qual no hem de prendre decisions perquè els pares les prenen per nosaltres. Créixer, a desgrat nostre, és escollir, agafar i perdre, no podem prendre sense deixar alguna cosa pel camí, i això és dolorós. En aquest sentit, és cert que aquests pocs dies han estat el paradís, un paradís on no existia el temps, era un present continu sense passat ni futur. Un retorn a nosaltres mateixos a la nostra essència, sense esperar res a canvi i sense retrets d'experiències viscudes.
Els teus ulls verds em varen fascinar des del primer moment, són d'una profunditat que s'arrela en la terra, en la heimat, en el sentiment de pertinença més profund i estimat de nosaltres mateixos. Les lectures dels poetes romàntics et traïen, brollaven des del fons de la teva nineta com un acte reflex. Un romàntic no pot deixar passar una declaració d'amor sobtada, que s'expressava des de la mirada avellaneda dels meus ulls. En el cor català, com en l' alemany s'hi troben porcions de paradís i infern, de seny i rauxa, d'ordre i desmesura. També sabem incorporar petits elements afegits com el savoir-faire francès, la xerrameca dels italians, la vulgaritat dels belgues, l'inexpressivitat dels holandesos i l'humor anglès.
Les cases del poble, els homes i dones, els paratges giraven al nostre voltant com la figura que s'imposa al fons, l' energia es concentrava i irradiava llum en nosaltres mentre la resta era un fons difuminat amb molt poca presència.
De paraules en aquesta llengua que tant m'estimo i tant m'estimava, en la seva dificultat hi trobo l'exaltació de la més pura bellesa, de l'ànima bella que sense voler va calar molt endins.
Ja et trobo a faltar i només fa poques hores que ens em separat físicament, que llarga i ensopida serà la vida sense tu, que trista sense els ulls verds de les fulles de la parra a la primavera i l'aroma i el gust del tast dels vins de la nostra terra. Em regalimen llàgrimes salades que tenen el gust de la teva pell.


Queden pocs minuts abans no s'enlairi l'avió i comenci la sessió de cinema, massa poc temps per enviar les cartes. No és cap llàstima que no arribin a destí perquè seria imperdonable que un dels dos hagués intentat fixar eternament allò que hauria estat impossible descriure: els sentiments.

2 comentaris:

  1. L´amor és el mètode més infal·lible i efectiu per aprendre i practicar llengües.

    ResponElimina
  2. Sí, però no és l'únic. També l'esforç personal hi fa molt.

    ResponElimina