dissabte, 7 de novembre de 2009

Dedicatòria

Ja us torno a veure, formes fonedisses!
¿Podré fixar-vos, formes que algun temps
m'enlluernàreu? ¿I tindria ensems
prou coratge?
                    Regiu, formes ventisses.
Feu revenir en ma sang la joventut
amb vostre alè de màgica virtut.

Em torneu les figures d'aquells dies,
i com un vell vocable que es refés
revé l'amor, i l'amistat; congria's
de bell nou el dolor; torno a sentir
els gemecs de la vida esgarriada
i el so dels noms de la vida estimada
que, sense abastar el goig, he vist partir.

Aquells per qui primer jo els entonava
no sabran com acaben els meus cants;
M'escolta una altra gent; si em fa lloança,
la mateixa lloança em duu el neguit,
i si algun goig nat dels meus cants perdura
deu ésser espars del món, a la ventura.

Per això en torna a prendre una enyorança
devers la pau del món dels esperits.
com sons d'una arpa eòlia esllanguits,
xiuxiueja el meu cant; l'esgarrifança
m'abat, i estova el plor mon cor valent.
Ço que tinc ho veig lluny; palpo vivent
allò que el pas dels anys va anar emportant-se.

J. W. Goethe. Faust

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada