diumenge, 8 de novembre de 2009

Es ist meine Welt


Demà, 9 de novembre, farà vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Ja fa vint anys i sembla que fou ahir quan sobrevolava el cel d’Europa. De Barcelona a Brusel·les hi ha un parell d’hores en què un eurodiputat aprofitava per fer la migdiada a l’avió. No va ser un bon conversador, ni un bon company de vol–com va remarcar ell mateix-, i és que ja aleshores els eurosocialistes dormitaven mentre al món succeïen fets importants.
Si avui en dia es parla del distanciament dels polítics respecte al món més quotidià que els envolta, en totes les èpoques, hi ha personatges que viuen endormiscats de la realitat més propera. Només cal tenir algun tipus de documentació que et faci sentir diferent i superior a la resta. Un passaport diplomàtic et dóna preferència a l’hora de creuar fronteres i no s’ha de fer cap cua de control, simplement, es pot obviar a la resta de mortals que han de passar fronteres. Uns perquè tenen passaports de la Comunitat Europea, altres perquè no ho són,  i d’altres amb documents falsificats que ho volen ser, d’altres viatgen sense papers i se salten murs controlats per policies i guàrdies civils. Hi ha qui creua rius, i se’ls anomena “espaldas mojadas” a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Altres que llencen pedres a l’altra banda del mur per reclamar un territori que és seu, mentre els colons israelites s’assenten més enllà dels murs.
A l’anteriorment anomenada Europa de l’Est, s’alçaven murs per separar la població d’ètnia gitana de la que no ho era, barris sencers eren aïllats en guetos com ho foren els jueus durant el règim nacionalsocialista. A Xipre un mur separa la població turca de la grega, i els xinesos van aixecar la Gran Muralla per protegir-se de l’atac dels mongols.
El meu món està forma per murs, exteriors i interiors, que separen les persones que es creuen diferents per diverses circumstàncies, i sembla inevitable que sigui així, però cal celebrar malgrat les dificultats la caiguda d’un mur que separava físicament i ideològicament les persones a banda i banda d’Alemanya. Porto al cor un trosset d’Alemanya, part de la meva vida que de tant en tant retorna, und ich erinnere mich an meine Zeit in Deutschland.


Sag mir, wo die Blumen sind,
Wo sind sie geblieben?
Sag mir, wo die Blumen sind,
Was ist geschehen?
Sag mir, wo die Blumen sind,
Madchen pfluckten sie geschwind.
Wann wird man je verstehen,
Wann wird man je verstehen?
Sag mir, wo die Madchen sind
Manner nahmen sie geschwind.
Sag mir, wo die Manner sind Zogen fort,
Der Krieg beginnt.
Sag, wo die Soldaten sind
Uber Grabern weht der Wind.
Sag mir, wo die Graber sind
Blumen wehen im Sommerwind

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada